Aprofito la demanda del Centre Normalitzador II

Els mals endèmics de les societats occidéntals.

Hom pot llegir quasibé a diari, notícies preocupants sobre el baix nivell assolit pels alumnes a les escoles, l’incivisme regnant a la societat, la manca de solidaritat “real i efectiva� envers els més desafavorits, el “passotisme� en assumptes de política, la crisi de valors morals en les societats capitalistes, la violència de gènere i racial, i tot un seguit de problemàtiques de caire social. I sent una persona un xic observadora, hom no pot per menys que adonar-se que, tot i semblar problemes de caire molt diversos, existeix un factor comú ja apuntat, són problemes de caire social.

Paral.lelament, dia sí dia no, podem observar com el nou govern, de caire clarament progressista, lluita per eliminar les discriminacions dels col.lectius històricament més perjudicats, promoure la igualtat del ciutadans prescindint de sexe, raça o religió; i en fi donar i garantir la real i efectiva expressió d’identitat individual a les persones.

Hom no pot deixar de considerar preocupant els efectes que pot tenir l’encreuament de àmbdues tendències. Ciutadans expressant lliurement la seva identitat religiosa enfrontats a altres ciutadans cada cop més xenòfobs, nous mecanismes d’intervenció en la vida política per a ciutadans menys conscienciats del seu paper com a individu d’una societat, noves possibilitats d’establir parella i canviar-la facilment amb menys tolerància envers les necesitats del congènere, més medis materials per gaudir dels espais i serveis comuns amb més incivisme, i un llarg etcètera.

La veritat, mentre escric aquest article no puc per menys que sorprèndrem de com d’obvia és, al meu entendre, la sol.lucció: conscienciació. Conscienciar a les persones que formen part d’un conjunt, que allò que ens dol també fa mal a l’altre, que el bé comú és el nostre bé, que els nostres negits poden ser altres negits per els altres, que la nostra intolerancia ens pot fer víctimes dels intolerants.

Si bé es cert que es fan esforços per conscienciar a la gent d’aquestes realitats tan òbvies, la sensació que hom té és que es tracta sempre de esforços correctors de conductes desviades d’aquest objectïu. Només cal veure el comportament de la indústria, en el seu afany capitaliste de vendre, per adonar-se de la necesitat d’aquestes correccions contínues. Com se’ns diu de continu que el “nou Audi té 200 cavalls de llibertat� cal dir-nos després que “corre mata�; com ens aseguren que “amb el nou axe� dominarem les dones, ens cal dir que “som iguals�. L’estat contra la indústria, amb les armes que s’utilitcen actulment, és com David, sense roc, contra Goliat.

Com soluccionar aquest problema?. Sencillament formant els joves no sols per ser bones màquines al servei de la indústria, sinò per ser ciutadans amb vocació de servei a la societat. Mantingem els esforços correctors per als ciutadans ja adults, a fí i efecte de poder oferir el millor referent de conducta possible a les noves generacions, però paral.lelament formén-les perquè no caiguin en les nostres contradiccions. Podem donar, com es fa actualment, molts coneixements de moltes arees científiques i socials, sense despertar però, l’interès per apendre i progresar un cop assolits els estudis oficials; o, per contra, podem formar essers conscienciats que sense tants coneixements previs de tantes matèries, sentin la necessitat de prosseguir la seva formació al llarg de la seva vida. Un cop més sembla obvi, oi?.

A tall d’exemple, recordo el meu periode de formació en una de les assignatures que havia de fer de mi un ciutadà conscienciat: socials. Doncs bé, el métode que jo, i probablement tothom, utilitzava per aprovar, no era l’asimilació del que significaven els diversos models socials al llarg de la història, les causes per què es produïen o les implicacions socials que podien tenir, sinó memoritzar les dates en que es produïa cada un dels esdeveniments, el nom dels principals actors, i el nom amb que es designava cada esdeveniment. Revolució X, any X, senyors X i Y. I sorprenentment aixó garantia un aprovat. No hauria estat millor que les preguntes del exàmen aguesin estat del tipus: “que va significar...�, en contes de “Quin any...�?. Sincerament, moltes hores perdudes per res.

De veritat, sospiro perquè l’educació básica a les escoles, sigui capaç d’assumir el repte, i tingui la valentia de promoure alumnes menys formats i més conscienciats, reflexius i crítics . Ja arribarà a l’estadi d’ensenyança superior l’oportunitat d’aquirir els coneixements pràctics per a la vida laboral.

Sent tot tan obvi, fem-hi alguna cosa. O és que no interessa a algú?

A evaluar I

publicat per Gualdi el 10/25/04 a les 16:10 | comments |

Aprofito que m’han demanat del Centre de Normalització Lingüística que faci algún artícle o redacció, a fi i efecte de evaluar el meu nivell de català, i el fet que desde sempre m’ha resultat mes fácil expressar-me per escrit que en viu i en directe, per fer algunes puntualitzacions envers el tema de les llibertats.

 

No és que vulgui reobrir un tema que sorprenentment va quedar clos en un inèdit punt d’enteniment, sinò que vull fer entenedora la meva postura en els últims debats, tots ells reférits a les llibertats del individu.

 

Justament avui, tot llegint els articles d’opinió de El Periodico, he trobat un article que parlava de la “problemàtica� del anomenats “programes basura�, on l’opinió de l’artículista era, en síntesi que, per contra del que succeieix en els régims dictatorials, en un estat demócratic no ha d’existir la fígura del estat-pare que, atribuint-se la necessitat de vetllar per la salut moral de la ciutadania, faci polítiques intervencionistes en els medis, salvant, això sí, el cas del infants i els espais en el temps, en què aquests poden accedir a continguts poc edificants.

 

Segons l’articulista, el motiu últim és que els individus són, en última instància, els que han de decidir la proliferació o extinció d’aquest tipus de programes, mitjançant el poder de veure’ls o obviar-los, i que la funció de l’estat al respecte, s’ha de llimitar a oferir una programació alternativa, la qual permeti, a aquelles persones que fugin d’ells, una alternativa real.

 

Tot i que en primera instància m’he mostrat d’acord tant en el plantejament com en l’exposició, no he trigat gaire a notar una col.lisió amb el meu “credo�, i aquí és on crec que puc fer-me entendre en quant al meu posicionament en varis del temes relatius a les llibertats de l’individu.

 

En el cas exposat, s’aludeix a la figura d’un estat-pare, en el sentit repressor del terme, i atenent solsament a aquest aspecte, no podría per menys que estar d’acord amb les conclusions, però, segons crec jo, les funcions tutorials del estat-pare, com les de qualsevol pare, han de incloure ademés, la formació moral, social, cultural i la que crec més important, de criteri dels seus pupils.

 

No vull dir amb això que l’estat hagui d’impossar una unitat de criteri als ciutadans, sinó que ha de formar ciutadans capaços de visionar qualsevol problemàtica desde diversos punts de vista i adoptar decisions meditades i madures.

 

I és aquí on em trobo posicionat. De la mateixa manera que per obtenir els plens derets que la ciutadania ens ofereix, és necessari assolir una edat determinada que pressuposa una formació suficient; és necessari oferir un aprenentatge als ciutadans en quant al ús coherent i meditat dels derets dels quals en són beneficiaris.

 

En poques paraules, primer formar el poder de decisió, després permetre decidir. Així doncs, son bones les llibertats individuals, sempre que l’estat sapiga fer prèviament la seva funció de pare-formador vers els ciutadans, i no crec que sigui de rebut donar llibertats que puguin comportar una utilització frívola i compulsiva de les mateixes en tant no es faci aquest esforç formador.

 

P.D. Per motius d’honradessa amb el Centre Normalitzador i amb mi mateix, aquest artícle ha estat redactat tal qual, sense retocs, ni correció ortogràfica, salvant la meva, o sia, com si l’hagués hagut d’escriure a mà sense medis de consulta. Disculpeu doncs les faltes i pobre desenvolupament del tema.

 

P.D. Donat que aquest texte serà sotmès a avaluació i que una part d’aquesta s’efectua segons el model de coherència i entendiment, he homès deliveradament qualsevol referència a temes concrets vers els quals el lector-avaluador no té cap coneixement previ, son les regles del joc.

El poder (y los bugs) de la mente

publicat per Gualdi el 10/22/04 a les 11:40 | comments (3) |

Como los científicos no paran con eso de conocer el funcionamiento de la mente, se han desarrollado todo tipo de experimentos, a fin de probar como “furrula eso�, el Experimento 2 me ha parecido especialmente curioso (de lo que soy capaz y yo ni lo sabía ). Extraido del programa “REDES�, en ese canal que solo vemos fungairiño y yo.

 

Experimento 1

 

Contar las “F� de la siguiente frase:

 

THE FASTEST ARROWS ARE FABRICATED WITH FEATHERS OF FALCON

 

Evidentemente hay 5, dado de que ya conocíais el experimento de otro similar que mando Devorao, pero aprovecho para explicar el fenómeno que hace que si no contamos letra por letra sino que solo leemos el texto, se vean 4 es: Nuestro cerebro omite ( en cierto modo “es ciego� ) a las palabras funcionales (palabras “pegamento� del lenguaje, como resultaría en los grupos “el� + sustantivo, sustantivo + “de� + propiedad, dador + “al� + receptor, etc). Dado que leyendo Pluma halcón, ya tiene suficiente información para saber el resto (un halcón tiene plumas, luego la pluma es “de� halcón), para que seguir leyendo cuando en medio hay una “o� (en el ejemplo ingles) en una palabra muy corta y seguramente le sigue una “f�?

 

Experimento 2

 

Ahora, con buena predisposición, leamos el siguiente texto, que no es tan difícil.

 

Sgeun un etsduio de una uivenrsdiad ignlsea, no ipmotra el odren en el que las ltears etsan ersciats, la uicna csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima ltera etsen ecsritas en la psiocion cocrrtea.

 

¿Cómo es posible que en esta babel de letras, nos resulte tan “sencillo� leer el texto?

 

Nuestro cerebro dispone de un mecanismo de indexado de las palabras (almacenar en orden para su posterior búsqueda y recuperación ), este mecanismo es paralelo al almacenamiento en bruto de la palabra que si incluye su forma completa, dicho mecanismo se basa en la primera y ultima letra, junto con una noción vaga de su contenido. Si no dispusiésemos de esta indexación, seria harto lento “buscar� la palabra que estamos leyendo en la memoria e incluso se afirma que nos seria imposible leer. Es una función infinitamente mas útil, en cuanto a espacio, que almacenar todas las letras de todas las palabras en un orden determinado ( para el índice ) y mucho mas eficaz, en cuanto a velocidad de proceso, que elegir cualquier otra pareja de letras o incluso la palabra entera. Eso sí, se nos puede colar cada “bug� que paqué

 

 

Experimento 3

 

Como no, leamos la frase contenida en el triangulo ( no lo he podido poner en formato original, sorry ):

 

 

THE

BIRD

IS IN THE

THE TREE

 

Si habéis leído “The bird in in the tree�, daros cuenta que en realidad pone “The bird is in –the*the- tree�, una vez mas, a que se debería esto?

 

Bien, pues este experimento (bien hecho y no con un WordArt del Word) pretende demostrar que disponemos de un mecanismo de omisión de repeticiones, que no se base solo en el lenguaje, sino en cualquier tipo de símbolos (por eso se pone como gráficos el texto), dicho mecanismo, hace que en una secuencia de imágenes, una al lado de la otra, lleguemos a omitir una imagen idéntica a la anterior, o como es el caso expuesto, omitamos la imagen mental de la palabra “the�, aun leyendo todas las letras de los dos “the�.

Otro de Dámaso Alonso

publicat per gindaltonic el 10/15/04 a les 17:52 | comments (4) |

Como veo que os ha gustado...

INSOMNIO

Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres
(según las últimas estadísticas).
A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo
en este nicho en que hace 45 años que me pudro,
y paso largas horas oyendo gemir al huracán, o ladrar
a los perros, o fluir blandamente la luz de la luna.
Y paso largas horas gimiendo como el huracán, ladrando
como el perro enfurecido, fluyendo como la leche
de la ubre caliente de una gran vaca amarilla.
Y paso largas horas preguntándole a Dios, preguntándole
por qué se pudre lentamente mi alma,
por qué se pudren más de un millón de cadáveres en
esta ciudad de Madrid,
por qué mil millones de cadáveres se pudren lentamente en el mundo.
Dime, ¿qué huerto quieres abonar con nuestra podredumbre?
¿Temes que se te sequen las grandes rosas del día, las
tristes azucenas letales de tus noches ?

La invasión de las siglas

publicat per gindaltonic el 10/07/04 a les 18:27 | comments (8) | art

No recuerdo si envié este poemilla incompleto de Dámaso Alonso (1898-1990) por correo, pero es inverosímil en obsoleto. Y porqué tanta poesía, queridos? Porque "en un mundo podrido y sin ética, a las personas sensibles sólo nos queda la estética" (Makinavaja, 1986-1993). Y porqué ignoro y desdeño la estética para ciertas cosas y me atrae y embelesa en otras? "Misterios insondables de la existencia" (Mortadelo, 1958). Y otra cosa: "sus voy a culturizá aunque pa ello tengai que meá sangre" (Sgto. Arensivia, ?).

USA, URSS.

USA, URSS, OAS, UNESCO:
ONU, ONU, ONU.
TWA, BEA, K.L.M., BOAC
¡RENFE, RENFE, RENFE!

FULASA, CARASA, RULASA,
CAMPSA, CUMPSA, KIMPSA;
FETASA, FITUSA, CARUSA,
¡RENFE, RENFE, RENFE!

¡S.O.S., S.O.S., S.O.S.!
¡S.O.S., S.O.S., S.O.S.!

Vosotros erais suaves formas:
INRI, de procedencia venerable,
S.P.Q.R., de nuestra nobleza heredad.
Vosotros nunca fuisteis invasión.
Hable
al ritmo de las viejas normas
de mi corazón,

Porque este gris ejército esquelético
siempre avanza
(PETANZA, KUTANZA, FUTRANZA);
frenético
con férreos garfios (TRACA, TRUCA, TROCA)
me oprime,
me sofoca,
(siempre inventando, el maldito, para que yo rime:
ARAMAM, URUMA, ALIME,
KINDO, KONDA, KUNDE).
Su gélida risa amarilla
brilla
sombría, inédita, marciana.
Quiero gritar y la palabra se me hunde
en la pesasilla
de la mañana.

Legión de monstruos que me agobia,
fríos andamiajes en tropel:
yo querría decir madre, amores, novia;
querría decir vino, pan, queso, miel.
¡Qué ansia de gritar
muero, amor, amar!

Y siempre avanza:
USA, URSS, OAS, UNESCO,
KAMPSA, KUMPSA, KIMPSA,
PETANZA, KUTANZA, FUTRANZA...

¡S.O.S., S.O.S., S.O.S.!
Oh, Dios, dime,
¿hasta que yo cese,
de esta balumba
que me oprime,
no descansaré?

¡Oh dulce tumba:
una cruz y un R.I.P.!

Salu2

last posts | online users | photos | videos | audios