Ecos dels diables

La veritat us farà lliures. No sé del cert qui va dir per primer cop aquesta frase, ni quan, i com es veurà més endavant, ni tan sols per què. Sols és una frase que, en una nit d’insomni i sense venir a tall de res, em voltava al cap. L’aliança del cap, que no puc evitar que sempre faci preguntes pocasoltes de temes estranys, i dels dimonis de l’insomni, que furgaven el meu pensament, son els responsables últims de les reflexions sobre la veritat oculta, si n’hi ha, rere aquestes paraules.

La veritat, la llibertat, l’una donant, l’altra essent assolida, ambdues anhels de l’ànima meva. No em són noves les sensacions que el lligam d’aquestes dues paraules em transmeten. El nexe que les lliga, que crea la seva interdependència, perquè és una relació de dos sentits, i que fa que, com si d’una infinita espiral es tractés, es reforcin, l’una a l’altre, si es vol, sens fi. Viure amb, conèixer, assolir...la veritat. Viure, sentir-se, ésser...lliure. Adés veritat, adés llibertat. No, no m’és nou aquest anhel.

I bo i giravoltant-me aquests pensaments pel cap, els diables de la nit m’amenaçaren amb un insomni sens fi, sinó arribava al sentit últim, l’ocult, de la frase, allò que s’amagava rere el teló. M’era necessari de trobar una resposta a la sensació que, en totes aquests pensaments, hi havia un propòsit. Em calien respostes als meus propis interrogants i, mancat de millores eines, em vaig esforçar en cercar dins meu.

Anys enllà, recordo una situació, oblidada fins ara, en un dels tants racons de la memòria... En aquells moment jo no era feliç, no és que fos uns infelicitat mundana, induïda per circumstàncies mundanes. Senzillament no em sentia bé amb mi mateix. Una crisi d’identitat dirien alguns entesos, els bioritmes dirien altres. Tant se val, el cert és que jo no em trobava còmode a la meva pell. En quant a ella, comercial com jo i companya de treball, una noia normal, senzilla i, al meu parer, sensible i compressiva. La resta ho posà l’atzar. Ella se’m atansà i dels seus llavis sorgí una pregunta estranya – Ets feliç essent com ets?- i jo, condicionat pel meu estat d’ànim, de bell antuvi li vaig respondre –No-, per a continuació, fer-li una exposició dels motius de la meva angoixa. Dit així, és còmic, vist pels meus ulls, o per els seus ulls, si més no torbador. Conforme les paraules brollaven de la meva ànima, a ella li brollava tot un seguit de colors, carn, rosat, vermell viu... Ella no respongué res. No podia car que la seva pregunta no admetia, no volia, més que un lacònic “Sí� o, a tot estirar, un més extens “Del cert�. Ja llavors, me en vaig adonar del malentès, de la seva reacció i... de com de bé em trobava després de confessar en viva veu els meus neguits i, creient-me una persona igualment sensible, de com de malament em feia sentir el veure-la allunyar-se, arrossegant els peus, com si unes feixugues cadenes no la permetessin allunyar-se corrents. La veritat m’havia fet lliure...i no obstant, em vaig haver de prometre a mi mateix de tenir més de compte. El perquè, no el sabia llavors, però no vaig poder evitar pensar que el que vaig fer no estava bé. Des de aleshores, quan ella em parlava, tenia prou cura de fer preguntes en les que només cabessin, gens comprometedors, monosíl·labs. I jo, des de llavors vaig tenir cura.

I ara em pregunto, el qui va dir aquesta veritat, només pretenia dir el que en aparença deia o potser hi havia més? Si ens atanséssim, en la fosca silenciosa, a la seva tomba, encara podríem sentir una remor, com de riotades, que ens diria –no heu entès res...? Aquella pobre noia... La veritat m’havia fet lliure, la falsedat l’havia carregat de grinyolants cadenes...

Aquest cop, em limitaré a fer palesos els meus pensament, el poc que dic i el molt que no. La conclusió, la solució...que cada un, faci assemblea amb els seus àngels o dimonis, i que tots junts cerquin les seves, aquest cop em limitaré a dir: La veritat, tinc por...que em faci lliure.

Ilúvatar

publicat per Gualdi el 11/10/04 a les 10:22 | comments (1) |

L'estat de la qüestió, segons el meu ídol: JOAN BARRIL, tot un exemple de com ser crític sense caure en la grolleria, menyspreu i sàtira barata (va per en Millàs, tot i que a l'últim article sembla que comença a fer exercicis de contenció)

LA VASELINA S'ACABA

	José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, el 21 d'octubre, a Madrid. Foto: JUAN MANUEL PRATS

La vigília del Dia del Senyor, Zapatero es va aparèixer a la seva cort d'àngels i arcàngels, de querubins i serafins, per dir que l'odi havia desaparegut d'aquest món i que ni la brega ni la mala bava ni l'ordeno i mano continuaven sent la norma d'aquest país. I tots van dir amén, naturalment. Perquè el PSOE ha passat de ser el que Aznar considerava "el desori" a tornar a ser un cop més un partit piramidal com quan hi manava el faraó Felipe. ¿Se'n recorden d'aquella frase atribuïda a Guerra que deia que qui es mogués no sortiria a la foto? Ara no cal ni dir-la, perquè aquesta amenaça ha calat en els gens socialistes i l'heterodòxia ja no està tan clara. S'entén com a heterodòxia tot aquell comportament polític que pugui ser vist com a antinacional per la premsa i les ràdios de Madrid. Zapatero no és un líder perquè l'hagin votat tots els que l'han votat. Zapatero només serà un líder quan pugui prendre decisions contràries a les que li està demanant l'Espanya escrita i dictada de sempre. I això encara s'ha de veure, malgrat que aquesta setmana ja s'ha començat a entendre que una cosa és el tarannà i una altra són els ous. Treure les tropes de l'Iraq amb més d'un 80% d'espanyols a favor no exigeix tenir gaires glàndules. Però els despropòsits que ZP està mantenint amb Catalunya i amb el seu suposat amic Maragall això sí que indica unes glàndules fluixes. Maragall és tan heterodox com el Govern tripartit. Això vol dir que seguir el camí de Maragall no és fàcil des del maniqueisme lleonès. Però ZP ha de recordar que no seria a la Moncloa sense els vots socialistes de Catalunya, que van ser molts i molt variats.
Fins i tot entenent les trampes que els tradicionals detentors de la veritat nacional catalana, avui en dia a l'oposició, van sembrant per aquests móns de déu, la veritat és que Zapatero no ha donat encara cap alegria de l'altre món al personal. Són coses simbòliques si es vol. No a la reforma de la llei de l'esport --amb vots del PSC inclosos-- i negativa perquè els pobres nois de l'hoquei es puguin enfrontar mai als seus companys d'altres clubs d'Espanya. Els pressupostos --i això no són símbols-- no han estat motiu de grans alegries a Catalunya, i pel que fa a les carreteres, més val ser andalús que català, mentre segueix vigent el penjament d'insolidaris. Doncs, ben mirat, estem igual que sempre. Amb millor tarannà, però igual que sempre. Abans Aznar ens sodomitzava a la força i ara ens ho demanen per favor. Mentre duri la vaselina, no farà tan de mal.
Perquè el més escandalós ha estat la conya de la Constitució Europea. Mai una cosa tan petita ha delatat un grau d'inconsistència tan enorme. Si la diferència entre el d'abans i el d'ara és que el d'ara entén les coses, ¿com és possible que encara no s'hagi adonat que per als catalans la llengua és més important que l'AVE, Montserrat i el Barça junts? El dia del tripartit, Maragall va treure al candidat ZP al balcó de la Generalitat. ¿No en va aprendre res d'aquells moments? Que vagi en compte amb la llengua, ZP, que a Catalunya és patrimoni de la gent, i a València la segresten els corsaris de la política.

Qué raro - Juan José Millás

publicat per xin el 11/05/04 a les 08:57 | comments |

La noticia sobre un accidente de metro en Barcelona me hace reflexionar sobre lo poco que se estropea el metro. Y no sólo el metro, sino los autobuses, los aviones, los semáforos y hasta el páncreas, que es más complicado que un reloj de cuerda. Si se produjeran en la ciudad el mismo número de catástrofes que en el interior de mi cabeza, la vida sería imposible. Pero sales por la mañana y funcionan los semáforos. Enhorabuena a quien los controle porque he intentado acordarme de la última vez que vi un semáforo roto y creo que fue hace dos años. Además, lo arreglaron enseguida. Lo bueno es que piensas: "Voy a llamar por teléfono a la oficina para decir que llegaré un poco tarde". Y sacas el móvil, marcas el número y te responde García. "García, que el niño ha amanecido con sarampión, así que tengo que llevarlo al médico y me retrasaré un poco". "Que no sea nada", te responde García.
Hagamos recuento de las cosas que han tenido que funcionar en este acto intrascendente: mi móvil, el teléfono de la oficina, el propio García y mi mentira. La mentira es lo que más ha chirriado porque, ahora que me acuerdo, la utilicé hace un par de meses. Pero lo importante es que, bien o mal, ha hecho su trabajo y yo, en lugar de estar archivando expedientes, me encuentro sentado a la mesa de una cafetería, con una ración de churros y un periódico que, al intentar abrirlo, se abre sin problemas. Compruebo la numeración de las páginas una a una y están todas bien. La página dos es la página dos y la veinte es la veinte. Llevo años controlando la numeración de las páginas del periódico sin encontrar un fallo.

A la hora pagar, pienso: "Verás tú la que se arma ahora como se haya ido al carajo durante la noche el sistema monetario y no me acepten los euros". Pero me los aceptan porque el sistema, pese a su complejidad, ha aguantado milagrosamente un día más. Yo, en cambio, tengo la cabeza llena de ideas obsesivas que me matan. Si la realidad funcionara como mi cabeza, saldría el Sol un día sí y otro no, o a ratos. Cuando llego a la oficina me dicen que se ha muerto el director de personal, y hasta en eso me parece advertir que hay una inteligencia que lo controla todo, menos mi angustia. Qué raro.

El español en peligro!!

publicat per xin el 11/05/04 a les 08:56 | comments (3) |

José Ramón Giner - El Pais

Que un escritor de fama en el ámbito de la lengua catalana, como es el caso de Ferran Torrent, concurra a un premio editorial en castellano tenía que producir alguna controversia. El hecho de tratarse del premio Planeta, uno de los más importantes del país, daba al suceso, además, una resonancia impensable en otra circunstancia. A algunas personas, sinceramente preocupadas por la situación de la lengua, la decisión de Torrent les ha provocado un evidente malestar. Otras, por el contrario, juzgan positiva la resolución del escritor por el efecto beneficioso que, aseguran, tendrá sobre la literatura escrita en valenciano.
Torrent es un hombre que aspira a vivir de la escritura, como él mismo ha manifestado en ocasiones, y, bajo esta óptica, es lógico que trate de obtener el mayor beneficio de su trabajo. Es una actitud coherente, profesional, a la que no cabe hacer la menor objeción. Conviene decir que la polémica que ha provocado su presencia en el premio Planeta no la ha creado el escritor, sino quienes se han empeñado en convertirlo en un símbolo para la lengua valenciana.

Si el empleo del valenciano fuera para Ferran Torrent una actitud moral, el asunto cambiaría radicalmente, pero no parece que sea ésa la cuestión. Uno cree que el novelista escribe en valenciano porque es su lengua y a través de ella aprendió a ver el mundo. Si eso es así -y no encuentro motivos para que no lo sea-, no deberíamos buscar otras intenciones a su decisión. En todo caso, si hemos de juzgarle, hagámoslo por la calidad de sus novelas y no por la lengua en la que están escritas. Si esas obras resisten el paso del tiempo, el incidente carecerá de importancia en unos años y nadie lo recordará.

Lo que sí es cierto es que la decisión de Torrent de concurrir al Planeta con una obra escrita en castellano no ha hecho más que manifestar la precaria situación que vive el valenciano. Sería injusto responsabilizar al escritor de una situación que él mismo padece. El valenciano, como el catalán o el mallorquín, tiene planteado actualmente un problema de dimensiones. Es un problema de número de hablantes, de mercado editorial, que, en un mundo como el nuestro que tiende a la concentración, tendrá una solución difícil.

El suceso que comentamos se ha producido al mismo tiempo que el Institut d'Estudis Catalans publicaba un informe sobre la situación de la lengua. No es un informe precisamente optimista. Los miembros del Institut dibujan un panorama grave para el futuro del catalán y han hecho un llamamiento a los gobiernos y a la sociedad para afrontarlo. Cuando una lengua debe recurrir al gobierno para asegurarse la supervivencia es que no confía en sus propias fuerzas y está en muy mal estado. Por mucho que hagan los gobiernos, no se logrará nada si los hablantes le dan la espalda como, al parecer, sucede con el catalán.

Quizá no deberíamos cargar sobre los gobiernos toda la responsabilidad en el asunto. Lo cierto es que el mundo ha cambiado y hoy nos suenan extrañas las viejas palabras de Pla: "Nosaltres, la generació postnoucentista, treballem y treballarem per augmentar la voluntat d'ésser. Una literatura -en totes les seves formes- és l'esperit d'una llengua. Fondre llengua i poble es donarli un esperit. Es la primera obligació d'un escriptor. Aquesta feina és primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement".

A ver si publicandolo aqui se apunta alguien

publicat per Gualdi el 11/02/04 a les 16:58 | comments |

No se cuando, donde, como i obviamente con quien, pero propongo una peli: Hierro 3 de mi nuevo idolo, el como no asiatico (sud-coreano) , Kim-ki-duk. Si, el mismo de Primavera, verano...

La peli en cuestión es flamante "espiga de oro" del festival de Valladolid 2004, "premio al Mejor director" y "Leon de Plata" del festival de venecia 2004 y aun esta por estrenar aqui, en el reino.

Comentarios varios:

La Razon: Milagrosamente esta película no pasó por la sección «Perlas de otros Festivales» en San Sebastián y sí pasará, en cambio, a la historia de Valladolid...muy recomendable para cualquier amante del cine, cinéfilo o no...

ABC: La unanimidad del público coincidió con la del jurado, que, en una rara ocasión de consenso, se hermanó en considerar este filme un prodigio de contención cinematográfica ...

RedAragon(Quim Casas = El Periodico): La Espiga de Oro al mejor filme para Hierro 3 no hace otra cosa que refrendar el impecable estado de forma de las cinematografías asiáticas, en general, y la importancia del surcoreano Kim Ki-duk, en particular.

La Vanguardia: Con Hierro 3 no hay división de opiniones. Cuando Robert Guédiguian, presidente del jurado, proclamó el filme ganador, la decisión fue ovacionada por quienes abarrotaban la sala.

El Pais: La película Hierro 3, una imaginativa y muy personal propuesta del coreano Kim Ki-duk, uno de los cineastas más en forma del actual panorama internacional...

Y por si fuera poco, hay asiaticas...

Sinopsis y mas datos en; http://www.labutaca.net/49seminci/binjip.htm

Y como que nadie la critica, pues para que seguir... ya havisare cuando llegue a las pantallas.

last posts | online users | photos | videos | audios