today
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
August 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
January 2005
December 2004
November 2004
October 2004
September 2004
August 2004
July 2004
June 2004
May 2004
*loading* visites
EstadÃstiques del parlemneEi!, amb l'església hi ha sucu-sucu, ha estat el comment amb més participació en tota la història del motime -ho sé, és discutible.
Així donçs, que penseu del pastor aleman conegut com a XVI benèit?
Millor perque així s'enfonsen ells solets un xic més?
Patirem el demòcrates -i el Xin també?
Joan Barril - El compte del Diumenge de El Periodico
Un aeroport per a un passatger en trànsit és un purgatori de l'esperit. El punt de partida ja ha quedat lluny i encara no se sap res del lloc d'arribada. Això és el que li passava a Max Soler, acabat de desembarcar a l'aeroport de Miami i amb cinc hores al davant abans que un altre avió el portés a Mèxic DF, on havia d'assistir a un congrés internacional de bones intencions. Max Soler sentia nostàlgia del futur. No sabia el que faria en els pròxims mesos i sentia un estrany dolor a l'ànima, allò que els romàntics afectats anomenen l'esplín. Portava una bossa amb un llibre equivocat. A vegades els llibres s'equivoquen de lector i aquell era el cas. Durant les llargues hores transatlàntiques Max Soler l'havia obert almenys 10 vegades i en cap havia aconseguit que despertés la seva curiositat. Fora, al carrer, un constant anar i venir de maletes, d'homes amb guayabera i de dones amb ulleres de sol. I, naturalment, el sol. Aquest astre que fa miracles en les taronges de l'estat de Florida. Max no s'ho va pensar més. Va mirar el seu rellotge. Tenia molt de temps. Va pujar al primer taxi de la cua.El taxista li va parlar en aquesta barreja d'anglès i cubà que tant es porta en aquella part del món. Max Soler es va passar directament a l'espanyol. "Miri, senyor. Disposo d'unes quatre hores. Porti'm on li vingui de gust i ensenyi'm Miami". L'home va semblar feliç d'un encàrrec així. A tota velocitat, va enfilar una autopista flanquejada per palmeres, va posar música caribenya i va començar la seva personal gira turística: "Això d'aquí és un parc amb la fauna de Florida. Per aquella carretera es va a Cap Canaveral, ja ho sap, això de la NASA. Aquella casa que es veu al lluny és la del governador d'aquí, un home poderós, el germà del president, ¿sap?" Max Soler mirava el paisatge gairebé amb resignació. Totes les autopistes del món formen una mateixa pàtria longitudinal i totes s'assemblen. Potser hauria estat millor quedar-se a l'aeroport i dormisquejar en alguna butaca de la terminal com un al.ligàtor dels aiguamolls d'Everglades. El taxista, advertint el desinterès de Max, va deixar d'explicar coses exteriors i es va refugiar en interrogatoris interiors. "¿A què es dedica? ¿D'on ve? D'Espanya, sí. Però ¿d'on?". Max va dir que de Barcelona i el taxista, a 70 milles per hora, va girar el cap i un rastre de felicitat li va il.luminar la cara morena. "¡Un català! ¡Quina casualitat! ¡La meva dona també és catalana! ¡De Reus! ¡Que contenta que es posarà la meva negra!". I sense dubtar-ho va treure el seu mòbil, va marcar un número i es va posar a cridar: "¡Misericordia! Que porto al cotxe un català. ¡Te'l passo perquè parleu!". I dirigint-se a Max li deia: "Parli-li, li anirà bé". I Max Soler es va trobar de sobte parlant per parlar amb una dona desconeguda. Només per donar-li el plaer d'unes síl.labes, d'uns accents, d'unes paraules oblidades a les golfes de la infància. El taxista, mentrestant, remugava: "¡Que contenta que estarà la meva negra!". Mentrestant, Max Soler explicava com estaven les coses, què feia el Barça i que si ara Misericordia tornés al seu país després de 30 anys no el coneixeria. El paisatge s'havia difuminat a les finestretes. No tenien res a dir- se, però tenien com dir-ho. Després d'una llarga estona de silenci, la veu del telèfon li va demanar permís per demanar-li una cosa. Misericordia, des d'algun barri humil de la petita Cuba de Miami, li demanava si podia cantar amb ell les Paraules d'amor de Serrat. En aquell moment el taxi s'havia aturat davant un semàfor i Max Soler va començar a cantussejar: "No en sabíem més, teníem quinze anys...". A l'altre costat del telèfon la veu emocionada d'una dona més que madura el seguia. El taxista va aturar el cotxe i va esperar en respectuós silenci: "La meva negra està cantant. Avui és un dia feliç". A l'acabar ningú va aplaudir. Max havia proposat un viatge superficial per Miami i s'havia trobat en un viatge cap al fons de si mateix. Es van donar les gràcies i el taxista va mirar el rellotge. "Senyor, no perdi l'avió". Max Soler va penjar el telèfon i es va cordar el cinturó de seguretat. Altre cop les presses. "Gràcies, senyor, per cantar amb ella. A vegades una llengua és un món. I dir-la en veu alta és una manera de viatjar". Va tornar a sonar la música caribenya i el taxista li mostrava una casa enorme a la dreta: "¿Veu? Aquesta és la casa de Julio Iglesias. Pero no és el mateix, ¿oi?". Efectivament, va pensar Max, no és el mateix.
Llevabas razón, madre, si te significas demasiado, al final te quedas más solo que la una. No volveré a hacerlo. Ahí van, como muestra de mi arrepentimiento, estas líneas hondamente sentidas sobre el Papa: ha muerto un campeón de la libertad, un hombre que llevó a la Iglesia a cotas increíbles de democracia interna y que reconoció los derechos de los colectivos tradicionalmente perseguidos u olvidados, fueran pobres, mujeres, homosexuales o filatélicos (en el caso de que la filatelia sea una opción venérea, que ahora no caigo). Su odio a las tiranías fue tal que administró la eucaristía a Pinochet, también conocido como el libertador del Cono Sur, con el que la Iglesia de Juan Pablo II colaboró activamente y sin complejos. Y hablamos de Pinochet por no mencionar a héroes menores como Videla, que llevó a cabo su misión redentora gracias a la eficaz ayuda de los obispos argentinos.
Ojalá que la Iglesia no aproveche este óbito para relegar de nuevo a la mujer a la condición servil de la que Wojtyla la rescató. Ojalá que el Vaticano continúe apostando por las comunidades de base, por los desheredados de la Tierra, como hizo Juan Pablo II al apoyar a los teólogos más comprometidos con la difusión del mensaje de Cristo entre los pobres. Pido a Dios que ilumine a los cardenales para que elijan un sucesor capaz de continuar la revuelta que este hombre llevó a una institución ya de por sí avanzada. ¿O acaso podremos olvidar los españoles la complicidad, dicho sea en el mejor sentido de la palabra, de la jerarquía eclesiástica con Franco, cuyas torturas aplaudió hasta quedarse sin manos? Y es que también Franco, como ha demostrado la historia, era otro campeón de la libertad. ¿Para cuándo su beatificación?
No volveré a quedarme solo. En el futuro repetiré lo que ordene la tele, aunque contradiga mi experiencia. Escribo estas líneas al sol de abril, en la terraza de una cafetería. Nadie, a mi alrededor, da muestras de haber sufrido una gran pérdida, pero debe ser un efecto óptico porque los telediarios hablan de un duelo universal, que afecta a todos y cada uno de los habitantes del planeta. Me rindo, mamá, y en este acto abomino del condón y me adhiero al discurso único.
A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.
