Hem dit de Joan Barril

De sobte ens hem adonat que la joventut ja no era un tresor a conservar, sinó que teníem l'enemic a casa. De sobte, aquella innocent navalla suïssa que li servia al televisiu McGyver per escapar de les trampes més perverses ha perdut la seva innocència i s'ha convertit en el ceptre que empunyen els prínceps de la violència. De sobte alguns pares han recordat la importància d'anar a buscar els nens a la porta de l'escola i, quan li han demanat permís al cap, aquest els ha dit que si se'n van a mitja tarda hi ha molta gent a l'atur fent cua per ocupar aquella plaça. De sobte ens adonem que l'àngel de la guarda no existia i que, ja que paguen impostos, tots els ciutadans haurien d'anar amb un mosso enganxat al clatell.
Es parla del control social com si només es tractés de defensar la vida de les agressions. Però la falta de control social en els àmbits comuns --el carrer, per exemple-- és el resultat d'una progressiva dimissió dels ciutadans. Quan veiem un grup d'adolescents ratllant amb una punta de metall els vidres d'una marquesina, ¿qui s'acosta a recriminar-los la seva conducta? Quan trobem sobre la vorera el cos caigut i inconscient d'una persona, indigent o no, ¿quants minuts han de passar perquè algú entre molts s'acosti a interessar-se per la seva salut, perquè li pregunti si passa res o, simplement, per prendre-li el pols? Quan sentim una baralla pel celobert de casa, ¿quants veïns es limiten a tancar les finestres convençuts que els insults i les amenaces formen part de la intimitat familiar dels altres? Quan un conductor amb pressa aparca en l'únic pas per on podria travessar el carrer una cadira de rodes, ¿qui veu amb antelació el petit drama que es produirà quan arribi l'invàlid? Quan un estranger s'acosta a nosaltres en un llenguatge incomprensible amb un paper i una adreça, ¿quantes vegades ens n'apartem d'un bot i accelerem el pas sense respondre-li? Quan veiem un accident de carretera, ¿quants de nosaltres continuem el camí amb l'estranya sensació que un altre automobilista ja s'hi ha aturat i que s'encarregarà de socórrer les víctimes? El control social a què tant es fa referència aquests dies consisteix a sortir de la bombolla dins de la qual fem veure que no hi veiem. No cal ser uns herois, n'hi ha prou de saber que som més que els antisocials. No fa falta anar armats, només cal que siguem ciutadans actius en lloc de contribuents passius que només gastem energies per mesurar el temps que triga la policia a arribar al lloc dels fets.
És temps d'autocrítica. Ens hem volgut dotar d'una policia de proximitat que garanteixi el nostre marc de llibertats. De la mateixa manera ens hem inclinat per un Codi Penal que, entre els seus molts dèficits, encara manté com a mínim l'abolició de la pena de mort. Ni la policia és perfecta ni els jutges, tot i que a vegades ho dubtin, són una mica més que humans. Però la gent, els pares, els vianants, els conductors, creiem que l'únic tresor diví del món és la tranquil.litat. No ens compliquem la vida. Ja vindrà la policia. Doncs, mira, amb tant de passotisme la que estem muntant.