Últimes notícies

Anonymous on SinĂłnimos, ...




*loading* visites

EstadĂ­stiques del parlemne

Qui parla és esclau de les seves paraules; qui calla, amo del seu silenci.


2005- F1 WORLD CHAMPIONSHIP

publicat per gindaltonic el 09/26/05 a les 21:30 | comments (18) | noticies

ALONSO, CAMPEÓN DEL MUNDO!!

La chati de la foto, aprendiendo el funcionamiento de la trócola del delco del carter del cilindro madre... Será este el secreto de la fiabilidad de Renault?

Alonso recomendando gasolina sin plomo a la churri. Interesada no parece...

NOTAS DE PRENSA:

Se admiten donativos para McLaren. Ron Dennis comenta "Es triste pedir, pero más triste romper motor..."

Räikkönen no pudo llegar a la rueda de prensa por un problema mecánico. Se clavó en semejante parte el cambio de marchas, cuando trataba de olvidar el desenlace del campeonato con su novia. Ferrari le ha ofecido un monovolumen para que se cambie de equipo.

Schumacher sorprendido empujando su Ferrari al estilo de los picapiedra. A las preguntas de los estupefactos periodistas, el ex-campeón alemán declaró "a ver si así corre un poco el trasto este". Barrichello, mientras tanto, buscaba las cuatro ruedas de su monoplaza, desaparecidas de su box misteriosamente "así llevo cinco años. Maldito teutón, le odio!!!! le odio!!!!..." declaró el desconsolado brasileño...




El conte del Diumenge de Joan Barril

publicat per Gualdi el 09/13/05 a les 09:13 | comments (2) |

"Vés a casa i digue'ls a tots que m'han mort". Antonita Pies no va oblidar aquesta frase durant els molts mesos que va estar per la muntanya. Ella només tenia sis anys i acompanyava el seu pare, l'arrier Pies, a la gropa de la mula quan va veure un home que sortia de darrere d'un arbre i apuntava amb un fusell al genet.
Va fer una parada en sec, va descavalcar la nena, li va donar l'última instrucció de la seva vida i mentre Antonita Pies baixava pel camí pedregós van ressonar al bosc dos, tres i fins a quatre trets. Una mica més tard, el cinquè. Després el silenci i un plor incontenible.
La nena va arribar a casa seva i va dir a la seva mare que al pare l'havien mort. La seva mare li va preguntar si havia vist l'assassí i ella va dir que sí, que sens dubte era Juanjo Dido, el capatàs de la hisenda de Don Pedro Medario, un home guapo i viril que solia passar per casa alguna tarda quan el seu pare no hi era. La ja viuda de l'arrier Pies es va posar molt seriosa i va dir a Antonita que no digués res a ningú i que ella ja s'encarregaria de donar sepultura al seu pare. Es van fer misses i es va celebrar l'enterrament i, després de tornar del cementiri, la mare d'Antonita i Juanjo Dido se'n van anar a l'habitació i van riure i cridar tota la nit i el capatàs ja no es va moure de la casa que havia estat dels seus pares i que ja no ho era.
Antonita Pies no sabia com interpretar aquella admonició última del seu pare. Quan es trobava amb Juanjo Dido per casa ell abaixava els ulls i no gosava mirar-la. Una nit, Antonita Pies va decidir anar pel camí fins a casa del seu oncle, que vivia més al nord. Li va explicar tot el que sabia, el seu testimoni i les seves sospites. L'oncle no va voler escoltar-la, la va ficar al cotxe dient que anaven a parlar amb la policia, però en realitat la va portar novament a casa seva. En presència de la seva mare i de Juanjo Dido, l'oncle traïdor va explicar tot el que la nena li havia dit i aquella nit va ser la primera de la seva presó a casa, lligada a un llit i amb el menjar servit en un cassó dues vegades al dia. No va tornar a veure la seva mare. La sentia plorar a través de les parets i escoltava també els crits de l'usurpador d'aquella casa i assassí, sens dubte, del seu pare. Una nit, després de molts dies d'esfilagarsar la corda i de desclavar les bigues del cel ras i les teules de la teulada, Antonita Pies va fugir i es va refugiar a la muntanya.
Allà va passar més d'un hivern i d'un estiu. I més de dos i tres. Va saber buscar els llocs on rajava l'ai- gua fresca i els galliners sense gos on servir-se uns ous. Va construir refugis al bosc i va aprendre la bondat i la maldat de baies i llavors a costa de molts recargolaments de ventre. Al bosc Antonita Pies es va fer dona. Va descobrir que cada arbre a l'escorça hi té faccions de persona i que n'hi ha prou d'abraçar- lo perquè expliqui la vida del món i la importància de les arrels.
I un dia, enmig del deliri de la soledat i la malnutrició, li va semblar sentir una veu. Va sentir a dins seu que algú li indicava el camí d'un parent que vivia més enllà de les muntanyes blau clar, que eren les últimes que tancaven l'horitzó. Va deixar el seu bosc i la seva aigua i es va posar a caminar i al cap d'uns mesos va trobar una carretera de pedres negres i una gent afectuosa que la va acollir a casa seva i que es va conjurar a donar-li menjar i a deixar-la dormir en un llit tranquil i tou, sense crits ni plors. Hi ha gent bona, va pensar.
Van passar molts anys. Antonita Pies va rebre educació i afecte. Va ser culta i sensible. Es va dedicar a la pintura, va rebre diners i honors i va comprovar que el temps no havia acabat amb aquella maledicció infantil. Va decidir tornar al seu poble i reconèixer la seva mare o cobrir de flors la tomba del seu pare. L'Estat, seguint la direcció de l'antic camí d'arriers, havia construït una carretera asfaltada que salvava la vella collada. El pendent era fort i els frens fluixos.
A la sortida d'un revolt Antonita Pies va perdre el control del cotxe i va fer anar una vella moto barranc avall. Va baixar pel terraplè i allà, en el mateix lloc on el seu pare havia mort molts anys enrere, es va trobar amb un home vell i agonitzant que li va dir: "Em dic Juanjo Dido, senyora. Vagi a casa i digui que he mort". I allà se'n va anar Antonita Pies, per segona vegada a la seva vida, a dir a la seva mare que, encara que fos involuntàriament, ja estaven en pau.




Libertad de lo cualo?

publicat per gindaltonic el 09/05/05 a les 14:51 | comments (14) | debats oberts

30 años de democracia, y seguimos el ejemplo de los cangrejos. Algún ingenuo (por ejemplo, yo), podría pensar que a las cosas ya se les puede llamar por su nombre. O al menos, de la forma que uno quiera, con respeto, pero sin mojigatería. Pues nada más lejos que la Coruña. Pasen y vean!:

http://www.periodistadigital.com/espana/object.php?o=164766

En lo que a mí respecta, opino del ínclito personaje, entre otras cosas. que:

1) Es un parásito del Estado. Su servicio a los españoles es pasar por caja cuando le pagan. Lo demás es autobombo y figuraciones varias.

2) Forma parte de una institución (debería llamarse imposición) caduca y trasnochada. En pleno siglo XXI seguimos aguantando Iluminados, descendientes de idiotas (en sentido literal).

3) Es un cero a la izquierda en la toma de decisiones. Eso no es intrínsecamente negativo, pero resulta que sin la firma de estos señoritos, las leyes no entran en vigor. Curioso, no?

4) Es incapaz de dar una opinión formada sobre algo. Nos hemos gastado una porrada de millones en su formación, y resulta que ahora no puede opinar de nada. Y yo me pregunto: para qué pollas quieres la formación en Harvard o en Oxford? Para rellenar crucigramas? Vale que tienes tiempo libre, pero me parece excesivo.

5) Ha subido en el escalafón por enchufe. Os imagináis hacer tres años de mili y acabar como Capitán General? Eso es dar estabilidad a la democracia? No señor, eso es incitar un golpe de estado, joder!!

Hala, podría seguir, pero ya he hecho más que los colaboradores de "el país", por mucho que digan que son progres...

Salu2

PS: Devorao, tú que opinas? Tengo curiosidad por leer tu opinión... :-P 




Culturilla

publicat per gindaltonic el 09/03/05 a les 11:45 | comments |

 Visto el debate encarnizado sobre... er... sobreeeee la situación de ... bueno sobre algo, y el ejemplo del vas/got, me permito poner el origen estimado de ambas palabras:
GOT: Segle XIV; del ll. vg. gottus, ll.cl. guttus i originalment d'origen incert potser etrusc, micènic o minoic
VAS: Segle XIV; del ll. vg. vassum, ll.cl. vas -is

Latín, divino tesoro :-P

Ciao




FĂștbol

publicat per xin el 09/02/05 a les 09:58 | comments | art

Juan José Millás

La Liga de fútbol es un regulador intestinal, un tonificador cardiaco, un estimulante muscular. Comienza a finales de agosto para atenuar los efectos colaterales del 1 de septiembre en el cuerpo social. Es posible que durante el verano hayamos descubierto que no amamos a nuestra esposa, o que ella nos detesta; tal vez en ese raro instante de lucidez que proporciona la siesta veraniega, nuestra vida nos haya parecido un desastre; es posible que ni siquiera tengamos el proyecto de iniciar una colección de fascículos. Pero nos sentamos frente a la tele, y aparece la Liga como una referencia moral imperturbable. Siempre es la misma, no importa quién gobierne ni el precio del barril de petróleo. Por si fuera poco, en el Madrid ha brotado Robinho como en otras temporadas brotaron a Beckham o Ronaldo. Robinho no es un jugador, es un hechicero. No jugó, hizo magia negra.

Crecí convencido de que odiaba el fútbol. Y resulta que me estremece. ¿Puede uno equivocarse tanto y durante tantos años? Es evidente que sí, y en varias direcciones. Un pintor de éxito me confesó este verano que aborrecía el arte. Se había dado cuenta al despertarse de una siesta, en la playa, y ver que el mar real era idéntico a una pintura abstracta. Me gusta el fútbol, aunque todavía no sé lo que me dice. De momento, me ha ayudado a instalarme en septiembre como en el interior de un suéter viejo y protector. Desde ese espacio, escucharé el mensaje del balón hasta que haya logrado descifrar su sentido. No me avergüenza confesar que este cambio tiene todas las características de una conversión religiosa, por lo que me empaparé también de los textos sagrados sobre la materia, bajo cuya luz los partidos alcanzarán un resplandor inédito.

No será un camino de rosas. Al fútbol, como a Dios, se puede llegar a través del éxtasis o de la ascesis. Yo soy asceta. Todo lo he conseguido a fuerza de privaciones, de trabajo, de estudio. Sospecho que tampoco en este ámbito del conocimiento se me regalará nada. Desde aquí me encomiendo a Segurola y a De la Morena, cuya guía espiritual me ayudará, una vez que la verdad me haya sido completamente revelada, a saber a qué equipo pertenezco.




AteĂ­smo o agnosticismo?

publicat per gindaltonic el 09/01/05 a les 14:18 | comments (28) | debats oberts

    Ya es buena verdad que, donde menos se espera, salta la liebre. Últimamente me ha dado por buscar foros donde se debata la existencia o no de dios, con razonamientos y/o pruebas lógicas. Por supuesto, ya sé que es un debate teóricamente estéril, pero os recomiendo que os miréis con calma los enlaces que adjunto. Simplemente el hecho de ver cómo se debate y razona en algunos sitios (principalmente minimizando las falacias ad hominem, como ciertos elementos practican) merece la pena. Y la frase inicial tiene sentido si os fijáis en que uno de los sitios es... EL ABC! Os aseguro que es de los mejores debates que he visto, aunque no recomiendo otros foros del mismo lugar por ser un poco... er... sectarios, sí.
http://foros.abc.es/cgi-local/forosabc/ultimatebb.cgi?ubb=get_topic;f=27;t=000636
http://foros.abc.es/cgi-local/forosabc/ultimatebb.cgi?ubb=get_topic;f=52;t=000356;p=1
http://www.sindioses.org/simpleateismo/panegirico2.html
http://www.elhorror.net/colab.htm

   Uno de los argumentos más irónicamente graciosos que he leído es que cualquier creyente es ateo... por razones obvias: no se cree en un sólo dios, más bien en varios diferentes de forma unitaria, y a veces en varios diferentes a la vez. Por tanto, creer en un único dios equivale a no creer en los demás. Curioso, cuanto menos.
   Pero lo fundamental, lo que he sacado en claro, es que el agnosticismo de momento no me interesa. No afirmo poder conocer la verdad, pero sí prefiero buscarla, y no inhibirme para hacerlo. Aunque he de reconocer que la idea de dios cada vez me parece más un cuento chino, no por eso dejaré, al menos por el momento,  de interesarme por ello. Desde un punto de vista científico te puede aportar otras cosas.

Salu2