A evaluar I

Qui parla és esclau de les seves paraules; qui calla, amo del seu silenci.

publicat per Gualdi el 10/25/04 a les 16:10 | comments |

Aprofito que m’han demanat del Centre de Normalització Lingüística que faci algún artícle o redacció, a fi i efecte de evaluar el meu nivell de català, i el fet que desde sempre m’ha resultat mes fácil expressar-me per escrit que en viu i en directe, per fer algunes puntualitzacions envers el tema de les llibertats.

No és que vulgui reobrir un tema que sorprenentment va quedar clos en un inèdit punt d’enteniment, sinò que vull fer entenedora la meva postura en els últims debats, tots ells reférits a les llibertats del individu.

Justament avui, tot llegint els articles d’opinió de El Periodico, he trobat un article que parlava de la “problemàtica” del anomenats “programes basura”, on l’opinió de l’artículista era, en síntesi que, per contra del que succeieix en els régims dictatorials, en un estat demócratic no ha d’existir la fígura del estat-pare que, atribuint-se la necessitat de vetllar per la salut moral de la ciutadania, faci polítiques intervencionistes en els medis, salvant, això sí, el cas del infants i els espais en el temps, en què aquests poden accedir a continguts poc edificants.

Segons l’articulista, el motiu últim és que els individus són, en última instància, els que han de decidir la proliferació o extinció d’aquest tipus de programes, mitjançant el poder de veure’ls o obviar-los, i que la funció de l’estat al respecte, s’ha de llimitar a oferir una programació alternativa, la qual permeti, a aquelles persones que fugin d’ells, una alternativa real.

Tot i que en primera instància m’he mostrat d’acord tant en el plantejament com en l’exposició, no he trigat gaire a notar una col.lisió amb el meu “credo”, i aquí és on crec que puc fer-me entendre en quant al meu posicionament en varis del temes relatius a les llibertats de l’individu.

En el cas exposat, s’aludeix a la figura d’un estat-pare, en el sentit repressor del terme, i atenent solsament a aquest aspecte, no podría per menys que estar d’acord amb les conclusions, però, segons crec jo, les funcions tutorials del estat-pare, com les de qualsevol pare, han de incloure ademés, la formació moral, social, cultural i la que crec més important, de criteri dels seus pupils.

No vull dir amb això que l’estat hagui d’impossar una unitat de criteri als ciutadans, sinó que ha de formar ciutadans capaços de visionar qualsevol problemàtica desde diversos punts de vista i adoptar decisions meditades i madures.

I és aquí on em trobo posicionat. De la mateixa manera que per obtenir els plens derets que la ciutadania ens ofereix, és necessari assolir una edat determinada que pressuposa una formació suficient; és necessari oferir un aprenentatge als ciutadans en quant al ús coherent i meditat dels derets dels quals en són beneficiaris.

En poques paraules, primer formar el poder de decisió, després permetre decidir. Així doncs, son bones les llibertats individuals, sempre que l’estat sapiga fer prèviament la seva funció de pare-formador vers els ciutadans, i no crec que sigui de rebut donar llibertats que puguin comportar una utilització frívola i compulsiva de les mateixes en tant no es faci aquest esforç formador.

P.D. Per motius d’honradessa amb el Centre Normalitzador i amb mi mateix, aquest artícle ha estat redactat tal qual, sense retocs, ni correció ortogràfica, salvant la meva, o sia, com si l’hagués hagut d’escriure a mà sense medis de consulta. Disculpeu doncs les faltes i pobre desenvolupament del tema.

P.D. Donat que aquest texte serà sotmès a avaluació i que una part d’aquesta s’efectua segons el model de coherència i entendiment, he homès deliveradament qualsevol referència a temes concrets vers els quals el lector-avaluador no té cap coneixement previ, son les regles del joc.

Comments: