today
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
August 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
January 2005
December 2004
November 2004
October 2004
September 2004
August 2004
July 2004
June 2004
May 2004
*loading* visites
Estadístiques del parlemneEls mals endèmics de les societats occidéntals.
Hom pot llegir quasibé a diari, notícies preocupants sobre el baix nivell assolit pels alumnes a les escoles, l’incivisme regnant a la societat, la manca de solidaritat “real i efectiva” envers els més desafavorits, el “passotisme” en assumptes de política, la crisi de valors morals en les societats capitalistes, la violència de gènere i racial, i tot un seguit de problemàtiques de caire social. I sent una persona un xic observadora, hom no pot per menys que adonar-se que, tot i semblar problemes de caire molt diversos, existeix un factor comú ja apuntat, són problemes de caire social.
Paral.lelament, dia sí dia no, podem observar com el nou govern, de caire clarament progressista, lluita per eliminar les discriminacions dels col.lectius històricament més perjudicats, promoure la igualtat del ciutadans prescindint de sexe, raça o religió; i en fi donar i garantir la real i efectiva expressió d’identitat individual a les persones.
Hom no pot deixar de considerar preocupant els efectes que pot tenir l’encreuament de àmbdues tendències. Ciutadans expressant lliurement la seva identitat religiosa enfrontats a altres ciutadans cada cop més xenòfobs, nous mecanismes d’intervenció en la vida política per a ciutadans menys conscienciats del seu paper com a individu d’una societat, noves possibilitats d’establir parella i canviar-la facilment amb menys tolerància envers les necesitats del congènere, més medis materials per gaudir dels espais i serveis comuns amb més incivisme, i un llarg etcètera.
La veritat, mentre escric aquest article no puc per menys que sorprèndrem de com d’obvia és, al meu entendre, la sol.lucció: conscienciació. Conscienciar a les persones que formen part d’un conjunt, que allò que ens dol també fa mal a l’altre, que el bé comú és el nostre bé, que els nostres negits poden ser altres negits per els altres, que la nostra intolerancia ens pot fer víctimes dels intolerants.
Si bé es cert que es fan esforços per conscienciar a la gent d’aquestes realitats tan òbvies, la sensació que hom té és que es tracta sempre de esforços correctors de conductes desviades d’aquest objectïu. Només cal veure el comportament de la indústria, en el seu afany capitaliste de vendre, per adonar-se de la necesitat d’aquestes correccions contínues. Com se’ns diu de continu que el “nou Audi té 200 cavalls de llibertat” cal dir-nos després que “corre mata”; com ens aseguren que “amb el nou axe” dominarem les dones, ens cal dir que “som iguals”. L’estat contra la indústria, amb les armes que s’utilitcen actulment, és com David, sense roc, contra Goliat.
Com soluccionar aquest problema?. Sencillament formant els joves no sols per ser bones màquines al servei de la indústria, sinò per ser ciutadans amb vocació de servei a la societat. Mantingem els esforços correctors per als ciutadans ja adults, a fí i efecte de poder oferir el millor referent de conducta possible a les noves generacions, però paral.lelament formén-les perquè no caiguin en les nostres contradiccions. Podem donar, com es fa actualment, molts coneixements de moltes arees científiques i socials, sense despertar però, l’interès per apendre i progresar un cop assolits els estudis oficials; o, per contra, podem formar essers conscienciats que sense tants coneixements previs de tantes matèries, sentin la necessitat de prosseguir la seva formació al llarg de la seva vida. Un cop més sembla obvi, oi?.
A tall d’exemple, recordo el meu periode de formació en una de les assignatures que havia de fer de mi un ciutadà conscienciat: socials. Doncs bé, el métode que jo, i probablement tothom, utilitzava per aprovar, no era l’asimilació del que significaven els diversos models socials al llarg de la història, les causes per què es produïen o les implicacions socials que podien tenir, sinó memoritzar les dates en que es produïa cada un dels esdeveniments, el nom dels principals actors, i el nom amb que es designava cada esdeveniment. Revolució X, any X, senyors X i Y. I sorprenentment aixó garantia un aprovat. No hauria estat millor que les preguntes del exàmen aguesin estat del tipus: “que va significar...”, en contes de “Quin any...”?. Sincerament, moltes hores perdudes per res.
De veritat, sospiro perquè l’educació básica a les escoles, sigui capaç d’assumir el repte, i tingui la valentia de promoure alumnes menys formats i més conscienciats, reflexius i crítics . Ja arribarà a l’estadi d’ensenyança superior l’oportunitat d’aquirir els coneixements pràctics per a la vida laboral.
Sent tot tan obvi, fem-hi alguna cosa. O és que no interessa a algú?
