publicat per Gualdi el 11/10/04 a les 10:22 | comments (1) |
L'estat de la qüestió, segons el meu ídol: JOAN BARRIL, tot un exemple de com ser crític sense caure en la grolleria, menyspreu i sàtira barata (va per en Millàs, tot i que a l'últim article sembla que comença a fer exercicis de contenció)
LA VASELINA S'ACABA
| |
 |
| José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, el 21 d'octubre, a Madrid. Foto: JUAN MANUEL PRATS |
 | |
|
| |
La vigília del Dia del Senyor, Zapatero es va aparèixer a la seva cort d'àngels i arcàngels, de querubins i serafins, per dir que l'odi havia desaparegut d'aquest món i que ni la brega ni la mala bava ni l'ordeno i mano continuaven sent la norma d'aquest país. I tots van dir amén, naturalment. Perquè el PSOE ha passat de ser el que Aznar considerava "el desori" a tornar a ser un cop més un partit piramidal com quan hi manava el faraó Felipe. ¿Se'n recorden d'aquella frase atribuïda a Guerra que deia que qui es mogués no sortiria a la foto? Ara no cal ni dir-la, perquè aquesta amenaça ha calat en els gens socialistes i l'heterodòxia ja no està tan clara. S'entén com a heterodòxia tot aquell comportament polític que pugui ser vist com a antinacional per la premsa i les ràdios de Madrid. Zapatero no és un líder perquè l'hagin votat tots els que l'han votat. Zapatero només serà un líder quan pugui prendre decisions contràries a les que li està demanant l'Espanya escrita i dictada de sempre. I això encara s'ha de veure, malgrat que aquesta setmana ja s'ha començat a entendre que una cosa és el tarannà i una altra són els ous. Treure les tropes de l'Iraq amb més d'un 80% d'espanyols a favor no exigeix tenir gaires glàndules. Però els despropòsits que ZP està mantenint amb Catalunya i amb el seu suposat amic Maragall això sí que indica unes glàndules fluixes. Maragall és tan heterodox com el Govern tripartit. Això vol dir que seguir el camí de Maragall no és fàcil des del maniqueisme lleonès. Però ZP ha de recordar que no seria a la Moncloa sense els vots socialistes de Catalunya, que van ser molts i molt variats.
Fins i tot entenent les trampes que els tradicionals detentors de la veritat nacional catalana, avui en dia a l'oposició, van sembrant per aquests móns de déu, la veritat és que Zapatero no ha donat encara cap alegria de l'altre món al personal. Són coses simbòliques si es vol. No a la reforma de la llei de l'esport --amb vots del PSC inclosos-- i negativa perquè els pobres nois de l'hoquei es puguin enfrontar mai als seus companys d'altres clubs d'Espanya. Els pressupostos --i això no són símbols-- no han estat motiu de grans alegries a Catalunya, i pel que fa a les carreteres, més val ser andalús que català, mentre segueix vigent el penjament d'insolidaris. Doncs, ben mirat, estem igual que sempre. Amb millor tarannà, però igual que sempre. Abans Aznar ens sodomitzava a la força i ara ens ho demanen per favor. Mentre duri la vaselina, no farà tan de mal.
Perquè el més escandalós ha estat la conya de la Constitució Europea. Mai una cosa tan petita ha delatat un grau d'inconsistència tan enorme. Si la diferència entre el d'abans i el d'ara és que el d'ara entén les coses, ¿com és possible que encara no s'hagi adonat que per als catalans la llengua és més important que l'AVE, Montserrat i el Barça junts? El dia del tripartit, Maragall va treure al candidat ZP al balcó de la Generalitat. ¿No en va aprendre res d'aquells moments? Que vagi en compte amb la llengua, ZP, que a Catalunya és patrimoni de la gent, i a València la segresten els corsaris de la política.
