today
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
August 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
January 2005
December 2004
November 2004
October 2004
September 2004
August 2004
July 2004
June 2004
May 2004
*loading* visites
Estadístiques del parlemneLa veritat us farà lliures. No sé del cert qui va dir per primer cop aquesta frase, ni quan, i com es veurà més endavant, ni tan sols per què. Sols és una frase que, en una nit d’insomni i sense venir a tall de res, em voltava al cap. L’aliança del cap, que no puc evitar que sempre faci preguntes pocasoltes de temes estranys, i dels dimonis de l’insomni, que furgaven el meu pensament, son els responsables últims de les reflexions sobre la veritat oculta, si n’hi ha, rere aquestes paraules.
La veritat, la llibertat, l’una donant, l’altra essent assolida, ambdues anhels de l’ànima meva. No em són noves les sensacions que el lligam d’aquestes dues paraules em transmeten. El nexe que les lliga, que crea la seva interdependència, perquè és una relació de dos sentits, i que fa que, com si d’una infinita espiral es tractés, es reforcin, l’una a l’altre, si es vol, sens fi. Viure amb, conèixer, assolir...la veritat. Viure, sentir-se, ésser...lliure. Adés veritat, adés llibertat. No, no m’és nou aquest anhel.
I bo i giravoltant-me aquests pensaments pel cap, els diables de la nit m’amenaçaren amb un insomni sens fi, sinó arribava al sentit últim, l’ocult, de la frase, allò que s’amagava rere el teló. M’era necessari de trobar una resposta a la sensació que, en totes aquests pensaments, hi havia un propòsit. Em calien respostes als meus propis interrogants i, mancat de millores eines, em vaig esforçar en cercar dins meu.
Anys enllà, recordo una situació, oblidada fins ara, en un dels tants racons de la memòria... En aquells moment jo no era feliç, no és que fos uns infelicitat mundana, induïda per circumstàncies mundanes. Senzillament no em sentia bé amb mi mateix. Una crisi d’identitat dirien alguns entesos, els bioritmes dirien altres. Tant se val, el cert és que jo no em trobava còmode a la meva pell. En quant a ella, comercial com jo i companya de treball, una noia normal, senzilla i, al meu parer, sensible i compressiva. La resta ho posà l’atzar. Ella se’m atansà i dels seus llavis sorgí una pregunta estranya – Ets feliç essent com ets?- i jo, condicionat pel meu estat d’ànim, de bell antuvi li vaig respondre –No-, per a continuació, fer-li una exposició dels motius de la meva angoixa. Dit així, és còmic, vist pels meus ulls, o per els seus ulls, si més no torbador. Conforme les paraules brollaven de la meva ànima, a ella li brollava tot un seguit de colors, carn, rosat, vermell viu... Ella no respongué res. No podia car que la seva pregunta no admetia, no volia, més que un lacònic “Sí” o, a tot estirar, un més extens “Del cert”. Ja llavors, me en vaig adonar del malentès, de la seva reacció i... de com de bé em trobava després de confessar en viva veu els meus neguits i, creient-me una persona igualment sensible, de com de malament em feia sentir el veure-la allunyar-se, arrossegant els peus, com si unes feixugues cadenes no la permetessin allunyar-se corrents. La veritat m’havia fet lliure...i no obstant, em vaig haver de prometre a mi mateix de tenir més de compte. El perquè, no el sabia llavors, però no vaig poder evitar pensar que el que vaig fer no estava bé. Des de aleshores, quan ella em parlava, tenia prou cura de fer preguntes en les que només cabessin, gens comprometedors, monosíl·labs. I jo, des de llavors vaig tenir cura.
I ara em pregunto, el qui va dir aquesta veritat, només pretenia dir el que en aparença deia o potser hi havia més? Si ens atanséssim, en la fosca silenciosa, a la seva tomba, encara podríem sentir una remor, com de riotades, que ens diria –no heu entès res...? Aquella pobre noia... La veritat m’havia fet lliure, la falsedat l’havia carregat de grinyolants cadenes...
Aquest cop, em limitaré a fer palesos els meus pensament, el poc que dic i el molt que no. La conclusió, la solució...que cada un, faci assemblea amb els seus àngels o dimonis, i que tots junts cerquin les seves, aquest cop em limitaré a dir: La veritat, tinc por...que em faci lliure.
Ilúvatar
