Sobre la Demagògia (part objectiva) i els demagogs (part no tan objectiva)

Qui parla és esclau de les seves paraules; qui calla, amo del seu silenci.

Sobre la Demagògia (part objectiva) i els demagogs (part no tan objectiva)

publicat per Gualdi el 01/29/05 a les 16:39 | comments |

Sobre la Demagògia...

Després de la encertada i excel·lent observació feta per en Gindal sobre el terme, vull anar un pas més enllà en la millora del nostres hàbits de comunicació. Arrel de les observacions i la posterior constatació del àmbit en que s’ha d’utilitzar el terme, queda el dubte de que hem de dir quan volem expressar el següent concepte: “Paralogismo con la intención de engañar. Razonamiento lógicamente justo, pero inaceptble en su conclusión como consecuencia de un perverso empleo de la deducción.”.

Doncs bé, la definició aquí exposada correspon al terme “Sofisma” que era l’eina emprada per el “Sofistes” i la definició està extreta del llibre Diccionari de Termes Filosòfics de François Robert. I a la pregunta de: qui és Rococaba, la definició tal com aquí es recull la va acunyar Plató , ferm combatent dels Sofistes.

...I els Demagògs

I ho sento però a tall d’exemple, exposaré un cas de sofista i sofisma que de ben segur empiparà a algú.

Quan jo poso dos extrems com triar entre ésser mort per un terrorista o ésser empresonat per terrorisme essent innocent, faig un exercici consistent en portar dues opcions als seus extrems per fer més evident el possicionament respecte de cada una d’elles. No és cap sofisma ni demagògia en tant que les dues opcions estan estretament relacionades i son conseqüència l’una de l’altre. En altre paraules es recollir els dos extrems seguretat/llibertat, i no dubto que tothom pot veure la relació del extrems que jo proposo. Accepto com a culpa meva el fer una petita trampa. Poso dues situacions que difícilment es produiran i amb les que entenc que molta gent no pugui fer un exercici d’identificació. L’única rectificació que jo faria respecte a la qüestió seria doncs que la manera correcta d’expressar la idea hauria de ésser: triar entre la possibilitat d’ésser mort per un terrorista o la possibilitat d’ésser empresonat per terrorisme essent innocent

Ara bé quan preguntat sobre el seu posicionament, algú respon “que prefieres un hachazo o tiro”, canti o no a continuació gooool, està fent un clar exercici de sofisma. La seva lògica és aplanant en si mateixa però res té a veure amb la qüestió que es debatia, i no obstant això, s’intenta fer passar com a argument/refutació del que sí que era una elecció amb lògica pròpia.

Així doncs, a partir d’ença, no tinguem por de dir sofista a tot aquell a qui fins ara deien demagog, de ben segur que cometrem menys errord que si ho fessim a l’invers.

P.D. ... i la idoneitat de la pregunta.

Després de, entre estosecs, conversar amb el Xin, crec oportú ampliar un xic més la lògica de la questió: la propietat de la pregunta duta als extrems.

Quan una persona dins del binomi llibertat/seguretat diu posicionar-se al centre, estàn fent un exercici de sofisme implícit. Si bé en aquesta questió els extrems son perfectament definibles, no succeeix el mateix amb les posicions més centrades, i val fer notat que el sol fet de voler fugir dels extrems, implica que implicitament volen posicionar-nos en posicións més centrades, i que per eliminació dels extrems, tenims dos nous extrems dels quals voldríem fugir, amb el que finalment la consecuencia última i lògica de “fugir dels extrems” sempre serà adoptar una posició el més centrada possible.

Ara bé, com ja s’ha apuntat abans, en una questió com la que ens ocupa, totes les posicions intermitges són, sinò inexistents, sí suficientment ambigües en el pla de la seva concreció, que fa que, aquell qui es pronuncia en aquest sentit, faci un enroc al centre. D’altra banda, caldria fer menció al fet de que possiblement, de poder-se definir una posició centrada, probablment no seria igual per a cap de les persones que afirmesin trobar-se al mateix centre. Aquest enroc només es pot combatre, en quant a obtenir una inclinació o tendència desde el suposat centre, provant la propensió del subjecte a escorar cap a una de les dues posicions que sí que poden definir-se clarament, els extrems.

En base a aquest raonament, o reconec, fet a “posteriori”, trobo lícita la pregunta.

I per cert, si la línea de raonament és correcte, he expossat un càs de sofisme implícit. La persona que diu adoptar posicions intermitges, aprofita l’aversió natural de qualsevol ésser intel.ligent per els extrems per obtenir un reconeixement de la idoneïtat del seu posicionament, fet que en si mateix seria lògic de no ser per el fet que, com ja s’ha dit i en un cas com el que ens ocupa, les posicions intermitges són utopies en tant que no es defineixin clarament.

Comments: