A VEGADES un ha de marxar per no parlar amb ningú ni escoltar ningú. Ens crèiem que era un Govern tripartit. Però potser només era un sindicat d'antipujolistes contra una oposició que fa un any es va sentir robada.

Ganes de tornar a la infància. Ganes de desafiar els elements paterns, de plantar-nos en un racó, posar-nos les manetes a sobre dels ulls i dir quan ens criden pel nostre nom: "No hi sóc. Estic amagat". I aconseguir que s'ho creguin i surtin de l'habitació dient que el nen no hi és i que, probablement, deu estar amagat en un altre lloc de la casa. Ganes de ser per uns quants dies tan analfabet perquè els diaris impresos ens produeixin una irresistible picor a la punta dels dits cada vegada que girem la pàgina. Ganes de ser eremita, vestit amb parracs en un lloc inaccessible custodiat per mastins ferotges que foragitaran tot aquell que vingui a preguntar-me sobre el 3%. Millor encara: ganes de ser estilita, vivint, menjant i dormint a dalt d'una columna a quatre metres per sobre de les avingudes perplexes del meu país, on un partit nacionalista que va fer de la Generalitat un club on imperava la reserva del dret d'admissió, ara pretén querellar-se contra l'actual president amb la degradació pública prèvia a l'honrosa condició de conserge. Ganes de ser com un d'aquelles desenes de marroquins que viuen a Catalunya i que, al contrari del que em passa, tenen molt més futur que passat. Ganes de conjurar el passat, que Mas i Maragall i tots perdin la memòria i amb la memòria perdin també l'odi que tot ho enfanga. Ganes de no voler recordar-nos que el topònim Uruguai, que és on es redacten les precàries receptes polítiques del suflé, va ser també algun dia el nom d'un vaixell presó on entre les seves reixes un altre president purgava les seves audàcies o els seus errors. Ganes de ser navegant solitari, com Ellen MacArthur, una noia de 28 anys que el 7 de febrer va batre amb el seu trimarà el rècord de la volta al món, sola i sense escales, deixant-lo en 71 dies i 14 hores mentre a la seva tomba literària Phileas Fogg aplaudia amb els seus ossos de paper. O ganes de ser un aviador de veritat com Steve Fossett, que ja ha aconseguit el seu objectiu de sobrevolar el Pacífic amb menys combustible del necessari i confiant en els vents de cua per aconseguir donar la volta al món també sense escales i portar el seu avió a l'aeroport de Salina, a Kansas. Penso en la jove MacArthur lliscant per unes aigües que van assolar l'Índic sense que ella ho advertís, preocupada potser a cantar alguna cançó de bressol per a ella mateixa. Penso en l'aviador Fossett posant núvols entre la seva incerta glòria i la certesa d'un món fotut.

Penso també en aquest ofici nostre d'explicar les coses, en què és tan fàcil volar sol i estavellar-nos sols. Penso que l'instint periodístic a vegades distorsiona la veritat. Em truquen col.legues de Madrid per riure's de la nostra desgràcia. Aquests dies, algú ens està fent pagar l'èxit de Barcelona 92. Ni oasi ni feina ben feta ni deontologia periodística ni eficàcia ni el famós seny. Tot això ens diuen i escriuen des de les cendres del Windsor. Decideixo anar-me'n a alta mar a veure si Ellen MacArthur, farta de ser una navegant solitària, resulta que passa per allà i m'adopta com a gos d'aigües amb la condició d'estar una llarga temporada sense tocar terra ferma.