today
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
August 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
January 2005
December 2004
November 2004
October 2004
September 2004
August 2004
July 2004
June 2004
May 2004
*loading* visites
EstadÃstiques del parlemne• La proposta que l'Estat pagui a cada ciutadà, treballi o no, és viable econòmicament
DANIEL Raventós - Professor de Sociologia de la Facultat d'Econòmiques de la UB
Un ingrés pagat per l'Estat a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense que importi amb qui convisqui.
Aquesta és la proposta de la renda bàsica de ciutadania (RB). Una proposta que està despertant un creixent interès entre els més diversos sectors socials. El filòsof Arthur Schopenhauer va deixar escrit que tota veritat passa per tres estadis: el primer consisteix en l'intent per part dels seus opositors de ridiculitzar-la; el segon, el de ser objecte de la virulència crítica per part d'a- quests mateixos opositors; finalment, arriba a ser una veritat evident per si mateixa.
La proposta de la renda bàsica de ciutadania ja ha passat el primer estadi, tot i que encara hi ha algun despistat que intentant ridiculitzar la proposta es posa en ridícula evidència ell mateix. Fa un cert temps que estem immersos en el segon estadi que sembla difícil de franquejar: quan hi ha poderosos i clarament identificats interessos que se senten amenaçats per una proposta tan democràtica (democràtica per aquesta senzilla però subversiva raó: estendre a tota la població les bases materials de l'existència ciutadana) el que passi amb aquesta no es dirimeix només amb raons.
Això li va passar a la proposta del sufragi universal masculí. Li va tornar a passar a la proposta ampliada del sufragi realment universal (masculí i femení).
ALGUNS polítics espanyols o catalans deien als partidaris de la renda bàsica de ciutadania fa no gaires anys: "És una proposta realment ben argumentada èticament i políticament, però fan falta números". Als números dedicaré les pròximes línies.
Aviat es publicarà un estudi que ha donat uns resultats que han impressionat els mateixos autors. Aquest informe està basat en una gran mostra de 210.000 declaracions de l'IRPF de Catalunya i consisteix en el finançament de la renda bàsica de ciutadania a partir d'una reforma de l'actual IRPF.
S'opta per aquest camí perquè s'ha tingut accés a dades individualitzades d'aquest impost, però també perquè l'IRPF és especialment útil per apreciar la redistribució resultant de la renda.
Les principals característiques de la proposta que realitza la investigació són: 1) una RB universal pagada a tota persona de manera incondicional; 2) la RB reemplaça qualsevol altre tipus de renda o pensió pública de quantitat inferior (en el cas que l'antiga percepció sigui més alta, la RB es complementaria fins a arribar a la citada percepció); 3) la quantitat anual de RB és de 5.414,4 euros per adult i de 2.707,2 euros per als menors; 4) s'estableix un tipus únic nominal del 57,5% per a totes aquelles rendes superiors a la RB, la qual està completament exempta d'impostos.
Aquest 57,5% provocarà que més d'un es posi immediatament les mans al cap per una "barbaritat semblant". Que ningú es deixi impressionar. Si calculem el tipus efectiu (el percentatge que realment es paga després d'haver transferit la renda bàsica de ciutadania) per decils de renda (és a dir, ordenant la població segons renda i dividint-la en 10 parts iguals), resulta que del 10% al 50% de la població amb una renda inferior tindria un tipus negatiu (del menys 269% al menys 4,70%); en els trams del 60% al 90% de la població, els tipus efectius oscil.len del 4% al 29%. En l'últim tram, el que agrupa el 10% més ric, el tipus efectiu resultant és del 45%. És a dir, que el 57,5% nominal és "molt escandalós", però quan es contempla com a tipus efectiu els resultats no són tan espectaculars.
AMB aquestes característiques, el model (que permet moltíssimes variacions modificant-ne només la quantitat de renda bàsica de ciutadania, el tipus únic o els trams elegits) arriba als resultats següents: 1) La reforma s'autofinança; 2) La redistribució de la renda que en resulta és molt més igualitària que en la situació de partida, l'actual; 3) El 70% de la població catalana hi guanya amb la reforma, el 20% més ric hi perd i la resta queda més o menys igual.
És important subratllar que canviant la base de dades, aquest estudi de microsimulació és perfectament aplicable al conjunt del Regne d'Espanya o a països amb sistemes fiscals semblants.
Indirectament, l'estudi també ha pogut constatar que, a partir de l'IRPF realment existent o bé a Catalunya hi ha molt pocs rics, o els que hi ha no ho són gaire. I això ens porta a arribar a dues conclusions. La que podríem qualificar de candorosa respectuosa: tothom declara més o menys el que deu. La que podríem qualificar d'escèptica realista: la part més rica de la població comet un immens frau fiscal.
