Passatger en trànsit

Qui parla és esclau de les seves paraules; qui calla, amo del seu silenci.

Passatger en trànsit

publicat per Gualdi el 04/19/05 a les 15:15 | comments |

Joan Barril - El compte del Diumenge de El Periodico

Un aeroport per a un passatger en trànsit és un purgatori de l'esperit. El punt de partida ja ha quedat lluny i encara no se sap res del lloc d'arribada. Això és el que li passava a Max Soler, acabat de desembarcar a l'aeroport de Miami i amb cinc hores al davant abans que un altre avió el portés a Mèxic DF, on havia d'assistir a un congrés internacional de bones intencions. Max Soler sentia nostàlgia del futur. No sabia el que faria en els pròxims mesos i sentia un estrany dolor a l'ànima, allò que els romàntics afectats anomenen l'esplín. Portava una bossa amb un llibre equivocat. A vegades els llibres s'equivoquen de lector i aquell era el cas. Durant les llargues hores transatlàntiques Max Soler l'havia obert almenys 10 vegades i en cap havia aconseguit que despertés la seva curiositat. Fora, al carrer, un constant anar i venir de maletes, d'homes amb guayabera i de dones amb ulleres de sol. I, naturalment, el sol. Aquest astre que fa miracles en les taronges de l'estat de Florida. Max no s'ho va pensar més. Va mirar el seu rellotge. Tenia molt de temps. Va pujar al primer taxi de la cua.El taxista li va parlar en aquesta barreja d'anglès i cubà que tant es porta en aquella part del món. Max Soler es va passar directament a l'espanyol. "Miri, senyor. Disposo d'unes quatre hores. Porti'm on li vingui de gust i ensenyi'm Miami". L'home va semblar feliç d'un encàrrec així. A tota velocitat, va enfilar una autopista flanquejada per palmeres, va posar música caribenya i va començar la seva personal gira turística: "Això d'aquí és un parc amb la fauna de Florida. Per aquella carretera es va a Cap Canaveral, ja ho sap, això de la NASA. Aquella casa que es veu al lluny és la del governador d'aquí, un home poderós, el germà del president, ¿sap?" Max Soler mirava el paisatge gairebé amb resignació. Totes les autopistes del món formen una mateixa pàtria longitudinal i totes s'assemblen. Potser hauria estat millor quedar-se a l'aeroport i dormisquejar en alguna butaca de la terminal com un al.ligàtor dels aiguamolls d'Everglades. El taxista, advertint el desinterès de Max, va deixar d'explicar coses exteriors i es va refugiar en interrogatoris interiors. "¿A què es dedica? ¿D'on ve? D'Espanya, sí. Però ¿d'on?". Max va dir que de Barcelona i el taxista, a 70 milles per hora, va girar el cap i un rastre de felicitat li va il.luminar la cara morena. "¡Un català! ¡Quina casualitat! ¡La meva dona també és catalana! ¡De Reus! ¡Que contenta que es posarà la meva negra!". I sense dubtar-ho va treure el seu mòbil, va marcar un número i es va posar a cridar: "¡Misericordia! Que porto al cotxe un català. ¡Te'l passo perquè parleu!". I dirigint-se a Max li deia: "Parli-li, li anirà bé". I Max Soler es va trobar de sobte parlant per parlar amb una dona desconeguda. Només per donar-li el plaer d'unes síl.labes, d'uns accents, d'unes paraules oblidades a les golfes de la infància. El taxista, mentrestant, remugava: "¡Que contenta que estarà la meva negra!". Mentrestant, Max Soler explicava com estaven les coses, què feia el Barça i que si ara Misericordia tornés al seu país després de 30 anys no el coneixeria. El paisatge s'havia difuminat a les finestretes. No tenien res a dir- se, però tenien com dir-ho. Després d'una llarga estona de silenci, la veu del telèfon li va demanar permís per demanar-li una cosa. Misericordia, des d'algun barri humil de la petita Cuba de Miami, li demanava si podia cantar amb ell les Paraules d'amor de Serrat. En aquell moment el taxi s'havia aturat davant un semàfor i Max Soler va començar a cantussejar: "No en sabíem més, teníem quinze anys...". A l'altre costat del telèfon la veu emocionada d'una dona més que madura el seguia. El taxista va aturar el cotxe i va esperar en respectuós silenci: "La meva negra està cantant. Avui és un dia feliç". A l'acabar ningú va aplaudir. Max havia proposat un viatge superficial per Miami i s'havia trobat en un viatge cap al fons de si mateix. Es van donar les gràcies i el taxista va mirar el rellotge. "Senyor, no perdi l'avió". Max Soler va penjar el telèfon i es va cordar el cinturó de seguretat. Altre cop les presses. "Gràcies, senyor, per cantar amb ella. A vegades una llengua és un món. I dir-la en veu alta és una manera de viatjar". Va tornar a sonar la música caribenya i el taxista li mostrava una casa enorme a la dreta: "¿Veu? Aquesta és la casa de Julio Iglesias. Pero no és el mateix, ¿oi?". Efectivament, va pensar Max, no és el mateix.

Comments: