today
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
August 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
January 2005
December 2004
November 2004
October 2004
September 2004
August 2004
July 2004
June 2004
May 2004
*loading* visites
Estadístiques del parlemne"Vés a casa i digue'ls a tots que m'han mort". Antonita Pies no va oblidar aquesta frase durant els molts mesos que va estar per la muntanya. Ella només tenia sis anys i acompanyava el seu pare, l'arrier Pies, a la gropa de la mula quan va veure un home que sortia de darrere d'un arbre i apuntava amb un fusell al genet.
Va fer una parada en sec, va descavalcar la nena, li va donar l'última instrucció de la seva vida i mentre Antonita Pies baixava pel camí pedregós van ressonar al bosc dos, tres i fins a quatre trets. Una mica més tard, el cinquè. Després el silenci i un plor incontenible.
La nena va arribar a casa seva i va dir a la seva mare que al pare l'havien mort. La seva mare li va preguntar si havia vist l'assassí i ella va dir que sí, que sens dubte era Juanjo Dido, el capatàs de la hisenda de Don Pedro Medario, un home guapo i viril que solia passar per casa alguna tarda quan el seu pare no hi era. La ja viuda de l'arrier Pies es va posar molt seriosa i va dir a Antonita que no digués res a ningú i que ella ja s'encarregaria de donar sepultura al seu pare. Es van fer misses i es va celebrar l'enterrament i, després de tornar del cementiri, la mare d'Antonita i Juanjo Dido se'n van anar a l'habitació i van riure i cridar tota la nit i el capatàs ja no es va moure de la casa que havia estat dels seus pares i que ja no ho era.
Antonita Pies no sabia com interpretar aquella admonició última del seu pare. Quan es trobava amb Juanjo Dido per casa ell abaixava els ulls i no gosava mirar-la. Una nit, Antonita Pies va decidir anar pel camí fins a casa del seu oncle, que vivia més al nord. Li va explicar tot el que sabia, el seu testimoni i les seves sospites. L'oncle no va voler escoltar-la, la va ficar al cotxe dient que anaven a parlar amb la policia, però en realitat la va portar novament a casa seva. En presència de la seva mare i de Juanjo Dido, l'oncle traïdor va explicar tot el que la nena li havia dit i aquella nit va ser la primera de la seva presó a casa, lligada a un llit i amb el menjar servit en un cassó dues vegades al dia. No va tornar a veure la seva mare. La sentia plorar a través de les parets i escoltava també els crits de l'usurpador d'aquella casa i assassí, sens dubte, del seu pare. Una nit, després de molts dies d'esfilagarsar la corda i de desclavar les bigues del cel ras i les teules de la teulada, Antonita Pies va fugir i es va refugiar a la muntanya.
Allà va passar més d'un hivern i d'un estiu. I més de dos i tres. Va saber buscar els llocs on rajava l'ai- gua fresca i els galliners sense gos on servir-se uns ous. Va construir refugis al bosc i va aprendre la bondat i la maldat de baies i llavors a costa de molts recargolaments de ventre. Al bosc Antonita Pies es va fer dona. Va descobrir que cada arbre a l'escorça hi té faccions de persona i que n'hi ha prou d'abraçar- lo perquè expliqui la vida del món i la importància de les arrels.
I un dia, enmig del deliri de la soledat i la malnutrició, li va semblar sentir una veu. Va sentir a dins seu que algú li indicava el camí d'un parent que vivia més enllà de les muntanyes blau clar, que eren les últimes que tancaven l'horitzó. Va deixar el seu bosc i la seva aigua i es va posar a caminar i al cap d'uns mesos va trobar una carretera de pedres negres i una gent afectuosa que la va acollir a casa seva i que es va conjurar a donar-li menjar i a deixar-la dormir en un llit tranquil i tou, sense crits ni plors. Hi ha gent bona, va pensar.
Van passar molts anys. Antonita Pies va rebre educació i afecte. Va ser culta i sensible. Es va dedicar a la pintura, va rebre diners i honors i va comprovar que el temps no havia acabat amb aquella maledicció infantil. Va decidir tornar al seu poble i reconèixer la seva mare o cobrir de flors la tomba del seu pare. L'Estat, seguint la direcció de l'antic camí d'arriers, havia construït una carretera asfaltada que salvava la vella collada. El pendent era fort i els frens fluixos.
A la sortida d'un revolt Antonita Pies va perdre el control del cotxe i va fer anar una vella moto barranc avall. Va baixar pel terraplè i allà, en el mateix lloc on el seu pare havia mort molts anys enrere, es va trobar amb un home vell i agonitzant que li va dir: "Em dic Juanjo Dido, senyora. Vagi a casa i digui que he mort". I allà se'n va anar Antonita Pies, per segona vegada a la seva vida, a dir a la seva mare que, encara que fos involuntàriament, ja estaven en pau.
